CURIAL E GÜELFA '92

Barcelona, primavera 1990.

El flabiol ressona entre la multitud.

Com si hagués descarregat el llamp
del judici,
Ella i Ell,
apareixen superbs, dominants,
disposats a repartir misericòrdia
als penedits;
I condemna eternal als incrèduls
que encara gosin alçar la seva indigna mirada
i dubtar de tot allò indubtable,
immutable,
incommensurable,
espaterrant.

A la dreta la cohort de querubins,
a l'esquerra, els exèrcits celestials,
a l'esquena, les trompetes del destí,
i al centre, campió imbatut,
revestit de pontifical,
proclama la seva glòria
i inflama el cor dels fidels
que,
místicament,
van saltant dels balcons
per esclafar-se:
-escraix-
secament i espargida
damunt
l'asfalt.

Cavaller escolat,
podrit Tirant de beates carmesines,
galant prohom de faccions parquinsonianes,
paladí de la mediocritat
(l'únic aspecte que tracta de ressaltar).
De les mitges tintes,
De la llengua llarga
(i bífida),
De la ganyota traïdora,
Del rictus quasi luxuriós,
enganxós,
i potser fastigós.

Cavalquen escortats per les seves criatures
entre els sangonosos empelts de virtut
dels seus vassalls
-un petit sarraí ve netejant els vidres
de l'oriflamat papamòbil,
dels fragments de massa encefàlica
que reboten a l'entorn de la divina forma-.

(I que n'és de bufó! -comenten les comares...)

Més Ells, tibats i encarcarats, talment
com si acabats d'emmidonar
a la bugaderia de la senyora Fàlsia,
somriuen i saluden,
consuetudinàriament,
ninots de falla,
atrezzo policial.

"Res més no importa, res,
sinó el vent d'on ve,
sinó el vent d'on bufa"
han declarat.
I els seus heralds
ho esventen en ones hertzianes... (Pobre Joan!)

Hores després Ella se'l mira. Enutjada
li recriminarà, ben segur:
-Jordi, t'hauries de fer mirar les ganyotes.
I ell respondrà, sol·lícit:
-Són els flatus, Marta.