Djemaa Al Fna

Marràqueix, Ramadà 1991

Sota l'atenta guaita de la Cutúbia
dorm Marràqueix, la vermella,
esperant el Ramadà.
La soc, tranquil·la per unes hores,
es sorprèn del seu propi silenci.

Només les fleques de forns roents
romanen esperant el pa, pastat de matí
per les dones;
fins el capvespre
no serà tastat,
acompanyant l'harira.

Djemaa Al Fna
-Allà on es troba allò que no és-

l'almenar resta encara silent,
aixoplugant, potser, algun cec pietós,
que mormola incansable: -Al·lah, Al·lah, Al·lah...

No hi resta ni l'encantador de serps,
avar del seu art i de les monedes d'algun
turista, ni les petites berbers
amb els seus cistells, regatejats fins el límit,
ni els venedors de sucs de taronja,
ni el tràfec inconnex de bicicletes,
mules, motos, carretons, tots cridant
balaq, balaq... Ni l'home del mico,
que entre les rialles dels passejants
s'enfila als muscles dels despistats...

Djemaa Al Fna
-Indret on s'aplega allò que no existeix-
plaça, univers, munió i esclat
d'éssers, on tothom pot ser,
Inx Al·lah,
persona.