Estramps del camí (2)

SOBRE LA CARENA, DAMUNT EL PLA DEL BOSC

El matí desperta i la nit s’esmuny,
poruga, fugint del so dels batalls
que salten campanar rogenc enllà.
Però només una escletxa de claror
traeix l’ombra sobre carrers i murs.

Sobre la carena damunt el pla
del bosc s’endevina el camí del sol.

El poble resta silent, com gronxant-se
al ritme del vent que, serra avall, corre
empaitant quimeres verdes i blaves,
nocturns espectres grisencs de pols tèbia.
Els xiprers, enyorats del cementiri,
segueixen el compàs del cerç que balla
entre els pins del Colomer i els costers
on es clouen les oliveres, blaves
tot just trencant la jove i roja albada.

Camí enllà la sorra i la pedra mica
s’arrauleixen en la foscor dels tombs
i en les ombres dels vellaners perduts.
Els marges que van caient pluja a pluja
seran companyons avui i tot el matí,
seguint-nos fidels per sendes i barrancs.

Poc a poc, darrere un filtre de fosca,
la vila, com surant en la fredor
d’estiu, engany saborós del matí
mediterrani, desisteix seguir
les nostres passes i no sense cert
enuig, al turó s’ancora obedient.

Es diria que mormola entre dents
paraules de comiat i d’enveja.