silatigui

Jaume I, 800 anys

2008-02-01T11:22:00.000Z

El Rei Jaume I fou fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller. Nascut a la ciutat occitana de Montpeller, regnà Aragó, Mallorca i València, fou comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller entre el 1213 i el 1276. En Jaume conquerí i instaurà el règim feudal a Mallorca, Menorca, les Pitiüses, València i Múrcia, territoris que foren repoblats amb colons catalans i aragonesos. Les gestes del rei es conegueren pertot i la corona catalana, internacionalment respectada, restà a un pas d'esdevenir un veritable Imperi. El Rei en Jaume fou anomenat «el Conqueridor« per les seues accions i victòries. Jaume I és doncs la figura històrica a l'entorn de la qual es configurà la base del que avui són els Països Catalans.

215. E quan uench al mati haguem nos pensat con se poria fer, e dixem li: Jo no hic ueg altre conseyl si no aquest: jo men ire a Burriana, e uos dats me quantes azembles ha aqui uostres, e si jo ley trop leuat lo menjar que hagen los -258- homens⁷⁶⁶ escassament, enuiar uos he tot lo conduyt que hi trop per a ·XV· dies: e daqui anarmen he a Tortosa, e daqui enuiaruos he⁷⁶⁷ per a ·II· meses. E fom a Burriana, e quan uench quen volguem leuar la ost, vna oreneta hauia feyt niu prop de la escudela en lo tendal, e manam que non leuassen la tenda tro que ella sen fos anada ab sos fiyls, pus en nostra se era venguda. E enuiaren nos les azembles, e faemles carregar de pa, e de vi, e de ciuada, e compram moltons en lost, e vaques, e cabres que hauien amenades de caualgada: e donamlos racio sempre per a ·I· mes de la carn. E exim de Burriana, e anam a Tortosa, e entram hi en ·II· dies, e faem carregar ·IIII· lenys de pa, e de vi, e de ciuada, e de carn salada per a ·II· meses, e enuiam los ho. E quan nos fom partits daqui anam nosen a Tarragona.

CURIAL E GÜELFA '92

2007-02-02T21:43:00.000Z

Barcelona, primavera 1990.

El flabiol ressona entre la multitud.

Com si hagués descarregat el llamp
del judici,
Ella i Ell,
apareixen superbs, dominants,
disposats a repartir misericòrdia
als penedits;
I condemna eternal als incrèduls
que encara gosin alçar la seva indigna mirada
i dubtar de tot allò indubtable,
immutable,
incommensurable,
espaterrant.

A la dreta la cohort de querubins,
a l'esquerra, els exèrcits celestials,
a l'esquena, les trompetes del destí,
i al centre, campió imbatut,
revestit de pontifical,
proclama la seva glòria
i inflama el cor dels fidels
que,
místicament,
van saltant dels balcons
per esclafar-se:
-escraix-
secament i espargida
damunt
l'asfalt.

Cavaller escolat,
podrit Tirant de beates carmesines,
galant prohom de faccions parquinsonianes,
paladí de la mediocritat
(l'únic aspecte que tracta de ressaltar).
De les mitges tintes,
De la llengua llarga
(i bífida),
De la ganyota traïdora,
Del rictus quasi luxuriós,
enganxós,
i potser fastigós.

Cavalquen escortats per les seves criatures
entre els sangonosos empelts de virtut
dels seus vassalls
-un petit sarraí ve netejant els vidres
de l'oriflamat papamòbil,
dels fragments de massa encefàlica
que reboten a l'entorn de la divina forma-.

(I que n'és de bufó! -comenten les comares...)

Més Ells, tibats i encarcarats, talment
com si acabats d'emmidonar
a la bugaderia de la senyora Fàlsia,
somriuen i saluden,
consuetudinàriament,
ninots de falla,
atrezzo policial.

"Res més no importa, res,
sinó el vent d'on ve,
sinó el vent d'on bufa"
han declarat.
I els seus heralds
ho esventen en ones hertzianes... (Pobre Joan!)

Hores després Ella se'l mira. Enutjada
li recriminarà, ben segur:
-Jordi, t'hauries de fer mirar les ganyotes.
I ell respondrà, sol·lícit:
-Són els flatus, Marta.

CATALONIA

2007-01-27T19:05:00.000Z

Del CD “a jacket of batteries” del grup irlandès De Dannan.

Veu: Eleanor Shanley

Lletra i música: Phil i June Colclough

There's blue skies across the bay,
Sunshine on December days,
And white horses over the waves,
That fall on Catalonia,
The northern winter's dull and grey,
And peace so easily slips away,
Many the young ones sails away,
To fight in Catalonia.

Barcelona's dressed in banners bright,
And ballad singers in the night,
With voices high they tell of the fight,
That breaks in Catalonia,
The world's eyes turn on Spain,
Where everyone's a child again,
And right and wrong it seems so plain,
On roads to Catalonia.

On mountain slopes in pallid sun,
Ragged soldiers sing a song,
The boy so soon becomes a man,
On hills in Catalonia,
And frost turns the trenches white,
And sentries shiver in the night,
And snipers kill in the early light,
From peaks in Catalonia.

There's sleepless nights and endless days,
When dice are thrown and cards are played,
The young one learns a soldiers ways,
On hills in Catalonia.
But there the soldier finds no fame,
And many will never see home again,
The lucky ones they catch the train,
For leave in Catalonia.

In railway cars the soldiers dream,
Of feather beds and Spanish wine,
With girls who're waiting by the line,
For trains in Catalonia,
In Barcelona no one speaks,
And tired soldiers find no peace,
And spies haunt the empty streets,
Of towns in Catalonia.

In river valleys and mountain sides,
Soldiers now are force to hide,
The fate of Spain the world decides,
And that of Catalonia.
The sun sinks in the Spanish sky,
And darkness comes to hide the lie,
The young ones now must run or die,
On the fields of Catalonia.

But flowers bloom in the Spanish Spring,
And small birds they find their wings,
And hope sings on summer winds,
To those of Catalonia,
On old fields new seed is grown,
And not in vain the good die young,
For those of heart this song is sung,
For the child of Catalonia.

El geni i l’home pràctic

2006-09-29T23:48:00.000+01:00

Fem servir imatges per a explicar la concepció filosòfica de l’Anarquisme i l’orientació del Sindicalisme.

En un poble qualsevol de la Terra es presenta el Geni encarnat en un home. El Geni té una concepció humana de la Vida.

Estudiant les escoles filosòfiques diferents; compulsant totes les idees, han arribat a la conclusió que els altres homes no saben viure sense odis, sense misèria, sense recels, sense necessitats i sense injustícies. La vel·leïtat i l’orgull tenen un paper important en la vida d’aquells homes.

Però el Geni té idees pròpies, amb una filosofia pròpia, és el que en podríem dir un aristòcrata del Pensament.
Té solucions per als problemes de l’economia i de la cultura.
El seu pensament té tal extensió, és tan immens, que el Geni no pot plasmar en realitats les seves concepcions d’una sola vegada.

Al poble on el Geni va arribar s’hi trobà un altre home. No era Geni, però era un Home pràctic i, a més, intel·ligent.

El Geni-Home inicià l’Home pràctic en els secrets d’allò que ell havia arribat a concebre. L’home comprèn el Geni i el posseeix la fe que l’anima. Però, coneixedor dels altres homes i dels seus costums, i amant, a la fi, de les realitats immediates, diu al Geni:

Aquí és impossible fer tot el que vols. Conec aquests homes, tinc ascendent sobre ells, m’estimen pels anys que fa que hi convisc, em consideren i em respecten, i per això et puc dir que si els exposessis això que m’exposes a mi, et creurien desequilibrat. En tot el que m’has exposat, però, hi ha idees que poden realitzar-se i es poden implantar gairebé immediatament. Aquesta gent vol això. Realitats. Malauradament, els espanta pensar. Volen coses factibles. Volen, fins i tot quan exposen la seva existència, obtenir del resultat de la seva exposició, almenys un profit material per als seus. Potser més endavant aconseguiràs despertar-los la consciència. Avui no aconseguiries que s’interessessin pels teus projectes ideals. Malgrat el respecte que he conquerit entre aquests homes, no podria aconseguir inculcar les teves concepcions humanes en els seus cervells. Em comprometo, sí, a parlar-los que m’escoltin, fins i tot que t’ajudin en el teu pla econòmic. Però no em comprometo a res més. Jo sí. Jo prometo no aturar-me de sembrar la llavor que tu has sembrat en el meu cervell.

Bé -contestà el Geni-. Comprenc i m’explico els teus temors. Deixo a la teva consciència, a la teva intel·ligència i ais teus sentiments, la tasca de realitzar al més immediatament possible les idees que creguis que estan en consonància amb el sentir i el pensar d’aquesta gent. "Ets un home pràctic i em serveixes."

El Geni que parlava així a l’Home era l’anarquisme. L’Home pràctic i intelligent era el Sindicalisme. Constància en el propòsit i confiança en nosaltres mateixos.

I ara, amics meus, deixeu-me que aquest vespre digui les darreres paraules. Que en aquestes hores de recolliment, en què ens uneix el dolor i una esperança lluminosa de manumissió econòmica ¡ espiritual, fem una professió de fe, de constància en el propòsit i de confiança en nosaltres mateixos.

Moltes han de ser les nits que ens reunim com ara, per tal que ens sentim més nostres; per tal que aprenguem a estimar-nos. Avui l’atzar ens ha reunit en aquesta presó. Demà el deure ens tornarà a reunir. I sempre, avui o demà, plegades o separades les nostres persones, hem d’elevar el cor i el pensament per damunt de tot el que ens envolta. Només així serà possible triomfar.

Us deia que cal tenir constància en el propòsit, perquè si aquests lleugers accidents de la lluita ens fessin desmaiar, seria impossible la realització dels nostres ideals.
Confiança en nosaltres mateixos, perquè significa seguretat, i significa honradesa, i significa bondat de propòsit.
No cregueu en els homes quan creure en els homes signifiqui hipoteca de la vostra voluntat, però creieu en cada un de vosaltres.

I no desesperem, que el calvari a recórrer ha de ser llarg.

Conferència pronunciada per Salvador Seguí al castell-presó de La Mola de Maó, el 31 de desembre de 1920.
Extret de Salvador Segui. Escrits. A cura d’Isidre Molas. Edicions 62, s/a. Barcelona, 1975.

Djemaa Al Fna

2006-09-25T20:57:00.000+01:00

Marràqueix, Ramadà 1991

Sota l'atenta guaita de la Cutúbia
dorm Marràqueix, la vermella,
esperant el Ramadà.
La soc, tranquil·la per unes hores,
es sorprèn del seu propi silenci.

Només les fleques de forns roents
romanen esperant el pa, pastat de matí
per les dones;
fins el capvespre
no serà tastat,
acompanyant l'harira.

Djemaa Al Fna
-Allà on es troba allò que no és-

l'almenar resta encara silent,
aixoplugant, potser, algun cec pietós,
que mormola incansable: -Al·lah, Al·lah, Al·lah...

No hi resta ni l'encantador de serps,
avar del seu art i de les monedes d'algun
turista, ni les petites berbers
amb els seus cistells, regatejats fins el límit,
ni els venedors de sucs de taronja,
ni el tràfec inconnex de bicicletes,
mules, motos, carretons, tots cridant
balaq, balaq... Ni l'home del mico,
que entre les rialles dels passejants
s'enfila als muscles dels despistats...

Djemaa Al Fna
-Indret on s'aplega allò que no existeix-
plaça, univers, munió i esclat
d'éssers, on tothom pot ser,
Inx Al·lah,
persona.

Estramps del camí (2)

2006-09-19T00:04:00.000+01:00

SOBRE LA CARENA, DAMUNT EL PLA DEL BOSC

El matí desperta i la nit s’esmuny,
poruga, fugint del so dels batalls
que salten campanar rogenc enllà.
Però només una escletxa de claror
traeix l’ombra sobre carrers i murs.

Sobre la carena damunt el pla
del bosc s’endevina el camí del sol.

El poble resta silent, com gronxant-se
al ritme del vent que, serra avall, corre
empaitant quimeres verdes i blaves,
nocturns espectres grisencs de pols tèbia.
Els xiprers, enyorats del cementiri,
segueixen el compàs del cerç que balla
entre els pins del Colomer i els costers
on es clouen les oliveres, blaves
tot just trencant la jove i roja albada.

Camí enllà la sorra i la pedra mica
s’arrauleixen en la foscor dels tombs
i en les ombres dels vellaners perduts.
Els marges que van caient pluja a pluja
seran companyons avui i tot el matí,
seguint-nos fidels per sendes i barrancs.

Poc a poc, darrere un filtre de fosca,
la vila, com surant en la fredor
d’estiu, engany saborós del matí
mediterrani, desisteix seguir
les nostres passes i no sense cert
enuig, al turó s’ancora obedient.

Es diria que mormola entre dents
paraules de comiat i d’enveja.

Estramps del camí (1)

2006-09-01T22:23:00.000+01:00

PAISATGE

Verd i blau encès de tarda. Les valls
fondes sota els penyals. Roig sota blanc,
vestits d’àlber, arboç, bruc, carrasca...
Pols del camí d’agost que tresca entre
pi i roure, mentre el sol comença a caure.

Roure i xiprer, sentinelles de l’aire
xafogós del juliol, esperen pacients
la sobtada tempesta de primers
d’agost. La pluja baixarà rabent
per córrecs i barrancs: arrencarà
la pedra seca dels marges colgats
per la pinassa i l’oblit de les mans
senzilles i callades que els bastiren.

Costers d’avellaners esdevinguts
reialme d’arínjol i d’argilaga,
amaguen el verd clar dels pinetons,
de perdudes figueres l’ampla fulla.

Somiant demà camins matiners,
després d’anys de no petjar corriols
allà on s’alcen les serres esquerpes,
voldria endevinar amb l’ull de la ment
els antics racons, viaranys, sendals...

Sri-ganesaya namah

2006-08-01T23:38:00.000+01:00

A la tradició hindú és costum que els començaments (d'un llibre, un viatge, un negoci, al començar una puja o cerimònia religiosa) es faci una invocació al déu Ganesha, fill de Xiva i Pàrvati. Aquest és la divinitat de la saviesa i la prudència, i és venerat com a portador de bona sort, i per la seva capacitat de resoldre els problemes.
Ganesha és representat amb cos d'home panxut, cap d'elefant mancat d'un ullal i quatre braços. He sentit i llegit diverses històries sobre la raó per la qual Ganesha es representa amb cap d'elefant. La que més m'agrada és la següent i diu, més o menys això:

"Havent marxat Xiva en un dels seus viatges pel món, heus ací que va tornar a casa. Havia estat molt de temps absent i cal saber que el temps dels déus hindús no té res a veure amb el temps de les persones: un dia de la divinitat pot equivaler a mil anys de les persones mortals.
Així va arribar a la seva llar dels Himàlaies on esperava trobar la seva consort, la bella Pàrvati, a qui tant enyorava.
Però quina fou la seva sorpresa quan va trobar-se que a casa no hi havia ningú. Cercà en les diferents estances i finalment va dirigir-se a l'estany on la deessa acostumava a prendre els seus banys.
En el camí a l'estany va trobar un jove alt i ben plantat el qual va dir-li:
- Foraster, aquest és el camí que mena al bany de na Pàrvati i ella m'ha ordenat que faci guàrdia per evitar que ningú la destorbi mentre es banya i es perfuma amb olis i ungüents.
Xiva, foll de gelosia en veure aquell xicot desconegut que li barrava el pas a les estances de la seva pròpia companya, va decidir donar-li una lliçó i va començar una baralla que va acabar amb el cos de l'intrús decapitat sobre la pols del camí.
Havent sentit Pàrvati el remor de la lluita va sortir del seu bany per veure què passava i va veure el cos inert a terra i el seu consort acabat d'arribar. Va exclamar enfurismada:
- Xiva, què heu fet?
- He mort aquest desconegut que em barrava el pas.
- Aquest desconegut no és altre que el vostre fill, infant acabat de néixer quan vàreu marxar, ja gairebé un home en la seva joventut. Ni el pare ha reconegut el seu fill, ni el seu fill ha reconegut el seu pare, que no ha vist des de fa tant de temps! I si no us deixava passar era degut a les meves ordres de que ningú destorbés la meva hora del bany.
Avergonyit i amenaçat per la seva enfadada consort, Xiva vol retornar la vida al seu fill. Però, Ai las! El cap s'ha perdut i no el troben per enlloc. Si vol ressuscitar-lo, cal trobar el cap. O almenys, un cap. I decideix Xiva de posar-li el cap del primer animal que passi per davant de casa, sent aquest... Un elefant!
Enllestida la feina, Xiva i Ganesha s'encaren i aquest se li queixa amargament:
- Amb aquesta fila, Qui voldrà la protecció de la meva persona com a déu? Ningú em farà ofrenes, ni em recitarà mantres.
Però Xiva li digué:
- De cap manera. Tu seràs el més invocat del déus hindús.
I proclamà, i tota la resta de déus així ho acceptaren, que abans de fer una cerimònia a qualsevol divinitat, seria obligat de fer primer una salutació a Ganesha. Sense aquesta qualsevol pregaria, oració, sacrifici o penitència mai no serà escoltada pels déus i deesses.

He volgut iniciar aquest bloc, doncs, amb la salutació ritual a Ganesha. Déu de la bona sort, de les portes i dels començaments. Que la seva saviesa ens sigui guiatge a tots: per aquell qui escriu i aquells i aquelles que llegeixen.